Zeptolab Gala Gatsby

El repte tècnic semblava menor. El repte cultural no ho era. Una companyia de jocs per a mòbil conviu cada dia amb interfícies netes, il·lustració polida i disseny d'interacció mil·limètric. Un còctel genèric amb llum blanca i taules rodones no aterra en aquest públic. Ho noten en entrar. Ho noten a la foto.

Alhora, el client demanava una vetllada amb relat. No un muntatge decoratiu i prou, sinó un univers reconeixible al primer cop d'ull. Alguna cosa que cohesionés fotos, dress code, escenografia, música i carta. Que cada element sumés al mateix quadre.

El format estàndard de sopar corporatiu amb DJ resolia el calendari, però no resolia l'encàrrec. Hi faltava direcció d'art. Hi faltava un eix narratiu capaç de sostenir tres hores llargues sense que el convidat es desentengués. I hi faltava una execució de detall que aguantés la lupa d'un equip creatiu que mira les costures.

Bacus proposa una vetllada Gatsby. L'art déco dels anys vint com a univers visual que dona coherència a tota la resta. Daurat, negre profund i ploma. Geometria rotunda, línies simètriques i materials amb pes. Una decisió de marca que permet moure en bloc l'escenografia, el càtering, el dress code suggerit a la plantilla i la línia musical.

L'equip creatiu construeix un espai a Barcelona on cada zona respon al mateix codi. Accés amb catifa fosca i arcs geomètrics. Sala principal amb canelobres, plomes i estovalles negres que emmarquen el daurat de la cristalleria i dels centres florals. Atrezzo d'època al photocall i als racons de descans. Música en directe amb repertori de jazz i swing combinada amb una sessió de DJ per al tram de nit.

La producció s'executa amb equip propi en direcció de projecte, direcció d'art, muntatge tècnic i coordinació de temps. Càtering temàtic seleccionat per reforçar el codi art déco en la presentació i la vaixella. Il·luminació càlida amb èmfasi a les taules i al fons de la sala perquè el daurat tingués presència tant en el moment del sopar com en el de la foto.

La coherència visual era el lliurament real. El concepte no es decorava sobre la sala. Era la sala.

L'experiència va funcionar per capes. La primera va ser l'entrada. L'accés amb arcs geomètrics i llum baixa preparava l'ànim abans de trepitjar la sala principal. El convidat ja entrava dins del relat; no arribava a un sopar per descobrir-ne després el concepte.

La segona capa va ser el dress code. La plantilla hi va anar majoritàriament vestida en clau Gatsby, cosa que va multiplicar la coherència visual de la sala i va disparar la circulació de fotografia interna durant la vetllada. L'escenografia funcionava sense convidats, però amb convidats vestits d'acord amb el codi es convertia en un quadre complet.

La tercera capa va ser el ritme. Sopar pausat, transició a la banda en directe, obertura de pista i tancament amb DJ. La corba va permetre que cada perfil de la plantilla trobés el seu tram. Conversa pausada per als qui arribaven a desconnectar, ball llarg per als qui arribaven a celebrar.

El resultat es mesura en dos plans. En el primer, la vetllada va lliurar el que el client havia demanat. Una gala amb direcció d'art sostinguda, una plantilla internacional reunida sense friccions logístiques i una producció executada dins de termini.

En el segon, el material gràfic que va sortir de la nit va continuar circulant dins i fora de la companyia. Una sala ben construïda deixa empremta visual. I aquesta empremta és la que converteix un esdeveniment de plantilla en una peça de marca interna que torna cada vegada que algú busca com es va celebrar aquell any.